PENYA f.: cast. peña.
|| 1. Gran massa de pedra en el seu estat natural. Alsguns trosses de pedra grans qui ja eren trets de penya, doc. a. 1357 (arx. mun. de Barc.). Batent ab les ales de mort en la penya, Passi cobles 105. Procuraren de portar-lo a la penya ahont despenyar-lo volien, Isop Faules 23. Plorant collí d'una penya | un brotet de romaní, Costa Poes. 9.
|| 2. fig. Lloc o situació on fracassa o es destrueix algú, alguna cosa. Batallauen ab mi los meus torbats pensaments, tenint-me ja quasi prop les penyes de la desesperació, Moral Cons. 23. Anar a ses penyes: anar al fracàs, a la ruïna (Men.).
|| 3. fig. Grup de concurrents a un club, a un cafè, etc., que es reuneixen a hora fixa per conversar. Tallà en sec l'histerisme dels seus companys de penya, Esclasans Urània 107.
Penya: a) topon. Sa Penya: raval mariner de la ciutat d'Eivissa
|| Llin. existent a Barc., Mall., Val., Al., etc. Es freqüent la grafia Peña, per castellanisme.
Loc.—a) Més fort o dur que una penya: es diu d'una cosa molt dura.—b) Tenir el cor de penya: esser molt insensible a les dolors d'altri. E donchs no tingau lo cor vós de penya, Proc. Olives 1317.
Fon.: pέɲə (or., Maó); péɲɛ (Ll.); péɲa (Andorra, Calasseit, Tortosa, Cast., Val., Al.); pə́ɲə (Mall., Ciutadella, Eiv.).
Intens.:—a) Augm.: penyassa, penyarra, penyota, penyarrassa, penyarrota, penyarrot.—b) Dim.: penyeta, penyetxa, penyeua, penyiua, penyona, penyarrina.
Etim.: del llatí pĭnna, ‘merlet’ (cf. REW 6514).