1. PELL f.
|| 1. Membrana exterior que recobreix el cos de l'home i dels animals; cast. piel, cuero. Seré vestit de la mia pell, Metge Somni i. Era tornada tan magra que entre los ossos e la pell no havia carn alguna, Curial, i, 25. Llurs ungles ja esgarrinxen de sos talons la pell, Atlàntida vi. Me passava els caps dels dits per la pell, Penya Mos. iii, 114. Pell de l'ull: parpella (Camprodon). Pell morta: porció de la dita membrana que se separa de la restant perquè està mancada de vitalitat. Ensenyar la pell: portar vestit insuficient, deixar veure alguna part del cos que normalment està coberta de roba. Pell de gallina: pell esborronada, sia pel fred, sia per la por, per l'emoció, etc. Aleshores me va venir pell de gallina i vaig veure la meva esgarrifança reproduïda en tots els semblants, Ruyra Pinya, i, 80. Els havien pintats d'un color negre de corb brillant que feia posar pell de gallina, Pla Pagesos 57.
|| 2. La dita membrana separada violentament del cos on estava adherida, sia per càstig, sia per aprofitar-la com a vestit, com a matèria de fabricació, etc.; cast. piel, cuero. Carga de peyls de cabritz, Leuda Coll. 1249. Los escrivans veem que escriuen en la pell morta, e veem que escriuen ab tinta negra, Llull Cont. 122, 5. Puys diran-los: Aquexa pell faria tornar al pellicer, que massa penge, Metge Somni iv. Féu escorxar un seu jutge... e la pell del dit jutge féu estendre en lo tribunal, Scachs 28. De la dita pell féu fer una cuberta de una cadira, Eximplis, i, 324. a) La mateixa membrana considerada com a material de què es fabrica alguna cosa. Trenada amb tres badies de cànem o de pell, Canigó vii. Una maleta de pell, Penya Mos. iii, 22. Pell en pèl: cuiro que encara conserva els pèls de l'animal. Pell crua: pell encara no assaonada. Pell de Rússia: pell adobada, amarada dins aigua amb farina de sègol en fermentació, fregada després amb una decocció d'escorça de saüc i impregnada d'un oli empireumàtic procedent de l'escorça de bedoll, que li dóna una olor agradable i permanent.—b) Porció de la dita membrana, sobretot d'ovella o de cabra, emprada com a catifa, com a seient, com a peça d'abric, com a part d'un objecte, com a instrument per a fer alguna cosa; cast. piel. Pell d'ensellar o d'ensellament: pells negres i de molta llana amb què es tapen les beasses i es fa ben blan el seti per a cavalcar (Mall.). Pell d'escat: tros de pell del peix escat, que serveix per a polir la fusta.—c) per ext., Nom de certes teles semblants a cuiro. Pell de diable: roba de cotó, gruixadeta, llisa o florejada, de qualsevol color, de la qual es feien sabates, gipons blancs, cotilles i faldes (Mall.). Pell de seda: nom vulgar dels teixits de setí de Lió i del radsimir, fets en qualitat molt bona (Pons Ind. text.). Pell de cotilla: roba gruixuda de cotó, amb lligat de setí, usada en la confecció de cotilles.
|| 3. Escorça o clovella no gaire dura (d'una planta o d'un fruit); cast. corteza. Ha de fer venir de cinch a sis centas corteras de forment nou, de pell blancha, doc. a. 1441 (Hist. Sóller, i, 347). Se fa de vellanes torrades fora pell, Ignor. 63. Taronges de mes muntanyes, | que duis gebre en vostres pells, Colom Juven. 116. a) fig. Part exterior d'una cosa. Un llenguatge y estil ressabiats, que no tenen de català sinó la pell, però no la fibra interior, Obrador Arq. Lit. 46.
|| 4. La dita membrana considerada com a símbol de la vida i de la mateixa persona; cast. piel. Deixar la pell: morir-se. Jugar-se la pell: jugar-se la vida. Fer mudar la pell a algú: fer-lo patir molt. Mudar la pell: canviar de manera d'esser i de procedir. Esser una mala pell: esser dolent, una mala persona. I malgrat ser mal cor i mala pell, Sagarra Comte 202. Quina pell!: exclamació amb què es vol al·ludir a una persona com a extraordinària, sia en malesa, sia en bellesa, en mèrits o demèrits.
|| 5. Dona de mala vida (val.); cast. pendón.
|| 6. Borratxera, embriaguesa forta (or.); cast. curda, papalina. «Quina pell que tragina, aquell noi!»
Loc.—a) No tenir més que la pell i els ossos, o Estar amb la pell i els ossos: estar extremadament magre.—b) Venir més just que la pell del nas: venir una cosa tan justa que gairebé no basta.—c) Tenir la pell dura: esser poc sensible als efectes de la intempèrie, de les injúries, de la dissort, etc.—d) Tenir la pell gruixuda: no avergonyir-se fàcilment.—e) Llevar la pell a algú: desposseir-lo de tot; fig., malparlar-ne, posar-lo malament. Ja hi floca llevant sa pell a tothom que du sotana!, Roq. 36.—f) Estar dins la pell d'algú: esser ell mateix o trobar-se exactament en el seu cas. «Si jo estigués dins la teva pell, faria les coses molt diferents de com tu les fas». No voldria estar dins la seua pell, Penya Mos. iii, 133.—g) No caber en pell: estar molt gras; fig., estar ple de satisfacció.—h) Tenir pell morta: estar avesat a sofrir.—i) Dur molta pell morta: esser molt amic de bromes, de fer jocs i burles (Mall.).—j) Llevar o Treure a algú la pell del cul: donar-li una pallissa.—l) Anar amb pell d'ovella: amagar les males intencions amb aparença de bona voluntat. Que pell de llop visten dauall pell d'ouelles, Viudes donz. 484.—m) Esser de la pell del diable, o del dimoni, o de Barrabàs, o de Judes: esser molt dolent moralment.—n) Fer la pell a algú: matar-lo, i en hipèrb., fer-lo fracassar, enganyar-lo, vèncer-lo.—o) Fer pell (Mall.) o Fer-se'n la pell (Gir., Empordà, Garrotxa): morir-se.—p) Sa pell ja és d'es llop: es diu quan una cosa ja està en un punt en què no es pot tornar arrera.—q) De la seva pell faran les tiretes (or.), o De sa seva pell faran cordons (eiv.): es diu referint-se a un que obra imprudentment, per significar que ell mateix sofrirà les conseqüències dels seus actes.
Refr.—a) «Si de mal just ve l'anyell, mal profit farà la pell»; «De mal just vingué l'anyell, que el diable se'n va endur la pell»: significa que els béns mal adquirits no donen profit al qui els ha obtinguts.—b) «Qui sovint en armes va, hi deixa la pell o la hi deixarà» (Tirant, c. 310).—c) «Tan prima té la pell el jove com el vell»: significa que tan exposat a morir-se està un jove com un vell.—d) «A home vell, mudau-lo d'aire i hi deixarà la pell»: vol dir que les persones velles estan avesades a llur ambient i no se'n poden separar sense sofrir greu perjudici o perill de mort.—e) «Entre la pell i l'arbre hi cal pas posar lo dit»: significa que és imprudent situar-se entre dues forces oposades.—f) «Qui no creu el pare i la mare, ha de creure la pell de cabra»: es diu per aquells qui són indòcils a les persones que els volen bé, i després han d'obeir per força als qui els malmenen.
Fon.: péʎ (or., occ., val., bal., alg.); pέʎ (Prada, La Seu d'U., Maella).
Intens.: pellassa, pellarra, pelleta, pellota, pellica, pellina, pelliua, pellona, pelló, pellarrina.
Etim.: del llatí pĕlle, mat. sign. || 1.
2. PELL m., grafia ant.,
per pèl. Lo cauall deu esser engendrat de guarà ostaló que sia bo e de bon pell, Flos medic. 15 vo.