POC adj. i adv.: cast. poco.
|| 1. adj. determ. (femení POCA) En petit nombre, en petita quantitat. a) Usat com a atributiu sense preposició entre ell i el substantiu. Que pocs albergs auie en Gósal, doc. a. 1250 (Pujol Docs. 24). Hom de poca força, Llull Felix, pt. iv, c. 11. Anà dels uns als altres ab poca gent de peu, Muntaner Cròn., c. 133. Pochs dies ha passats, doc. a. 1405 (Capmany Mem. ii, 205). May en llarch joch tan poques faltes hauem trobat, Viudes donz. 713. Fins a poca distància d'aquella bultra obaga, Ruyra Parada 30.—b) Unit amb el substantiu per la preposició de. Com fan poca de reverència e d'onor al vostre cors glorificat, Llull Cont. 334, 9. Que en axí per pocha de occasió lo menysprehets, Llull Felix, pt. i. c. 2. Que ho uíssem perdre en una poca d'ora, pesà'ns molt, Jaume I, Cròn. 73. Soffregiràs lo cabrit ab una poca de ceba, Robert Coch 10. Teniu lo cor dolç... e ab unes poques de làgremes sou vençuda, Villena Vita Chr., c. 15. Pasturant algunes poques de ovelles, Valter Gris. 5.—c) Usat com a predicatiu. Aquela esmena que nós faríem a él, seria molta a él e poca a nós, Jaume I, Cròn. 24. No ignor que la mia força és poca, Metge Somni ii.—d) pl. Poca gent, petit nombre de persones. Car pochs són qui me coneixen, Villena Vita Chr., c. 3.
|| 2. ant., adj. qualificatiu: Petit; cast. pequeño. Lo vi ix pus fortment de la bóta gran com és plena que de la bóta poca qui és sema, Llull Cont. 352, 28. Gitauen pedres grosses e poques als de ius, Jaume I, Cròn. 26. Eren dues criatures poques que havien menjat realgar, doc. a. 1377 (Rubió Docs. cult. ii, 185). Una casa streta e pocha, Genebreda Cons. 122. Dos pitxers pochs d'argent, Inv. Anfós V, 173.
|| 3. (substantivat m.) Petita quantitat. Un poc: una petita quantitat. Un poch de peix salat, doc. a. 1523 (Alós Inv. 34). Demana un poch de consol, Penya Poes. 26. De la sanch que avuy m'has dada | ja en voldria un altre poch, Picó Engl. 37. a) Un poc: (adv.) una mica, en certa quantitat o intensitat. Responguem als cònsols per nostra letra un poch asprament, Pere IV, Cròn. 168. Perque te surten un poch bé, Penya Poes. 150. «Això és un poc massa gros».—b) Un poc: un curt espai de temps. Passegé un poch per la dita cambra, Metge Somni i. Esperats-me un poch, Mariners.
|| 4. m. a) Espai curt de temps. Molt poch ha, molt poch de temps ha, Lacavalleria Gazoph. ¿Com axí, de poc ensà, En Pau no torna...?, Ignor. 34.—b) Valor escàs. Me trenque un cabell..., trobe una agulla..., coses de tan poch que no importen, Egidi Romà, ll. i, pt. 1a, c. 5. Tenir en poc: menysprear, considerar de poca importància.
|| 5. adv. En grau escàs; escassament, amb poca intensitat. Quaix que dixés que poch curava de la mort que prenia, com morís ab innocència, Scachs 9. Stech no poch desijós, Paris e Viana 5. Veig que aquests poch sabents de metges remey no li saben dar, Tirant, c. 344. El jove per qui Europa era poc ampla, Atlàntida, introd. El camí poc fressat giragonceja entre faigs, Massó Croq. 8. a) Poc! o Massa poc!: exclamació per a indicar que es considera ben merescut i no gens excessiu un càstig, un fracàs, un mal que algú sofreix.
|| 6. adv., precedint al verb, i a vegades combinat amb la conjunció que (poc que), equival a una negació, a «no... pas». Aquest ús és freqüent especialment a l'Empordà, al Gironès, al Berguedà i altres comarques del nord de Catalunya. «¿On és el noi?—Poc ho sé!» (o «Poc que ho sé!»). «Poc hi he estat mai, a Barcelona». «¿Es a casa, En Joan?—Poc que ha arribat!»«Poc que ho vull, que surtis de casa!»«Poc ho faré, això que em dius!»«Poc ho crec!»Los manestrals poch tenian feyna, molts dias se morian gent de miseri, Cròn. Guerra Indep. Penedès. Pensant... en la seva situació, de la qual poc ningú l'en podria treure, Massó Croq. 155. Déu meu, poc que he vist una mamella | i una mena de ventre tan ben fet!, Sagarra Comte 89.
|| 7. S'usa en combinació amb altres mots o partícules, formant diferents locucions. a) Per poc, o De poc (i ant. A poc): gairebé, mancant-hi poc; cast. por poco. «Ves més amb compte, que de poc caus». Quant los juheus veren la honor que lo saig li hac feta, ab poch no li faeren vilanies, Pere Pasqual, i, 94. Per poch no esclatà de dolor, Muntaner Cròn., c. 32. Axí que per poch no morim de pahor, Serra Gèn. 240. E a poch no sclatava, doc. segle XIV (Aguiló Dicc.). Un gran peix... lo qual environà adés una nau adés altra, que per poch no les trebucava totes, Reis Bret. 225. Com los altres frares oiren ço que lo bon hom dix, per poc no moriren de riure, Decam. i, 122.—b) A poc a poc: lentament; cast. poco a poco. Sauiesa és lunyar-se de ses faldes a poch a poch, Tirant, c. 340. Anant a poch a poch tot pensós, Esteve Eleg. Picaràs tot açò en un morter a poch a poch, Robert Coch 12. Vaig anar ressuscitant a poc a poc a la vida intellectual, Ruyra Parada 5. També s'usava la fórmula son poc a poc quan el verb estava en tercera persona: Lo Rey... no volgué que allí pus se torneiàs, ans son poch a poch ab les altres gents a la gran vila peruench, Curial, iii, 107. Modernament s'usen les combinacions reduïdes a poc poc (Mall.), poc a poc (molt general), i en un text del segle XVII trobam la forma poc poc. Los estats se volen graduar e muntar per escala poch a poch, Curial, i, 6. E anant poc poc guanyant la terra, faeren en aquella algunes poblacions, Boades Feyts 6. Va a poch poch, tan estufat, Roq. 7. Poc a poc se va endolcint, Maragall Enllà 49.—c) A poc a poc: locució amb què es tracta de frenar algú, de procurar que no faci o no digui coses excessives. Axò no són bromes de fer. Jugar ab los homenots!—A poch a poc, senyora Munda! Jo no'n só, d'homenot!, Vilanova Obres, xi, 41.—d) A poc a poc o De poc en poc: gradualment, seguint per tal camí o de tal manera (Mall., Men.). «M'has defraudat; jo em pensava que eres el més intel·ligent, i a poc a poc resultarà que ets un beneit». Axí ve lo món a terra de poch en poch, Eximenis Terç, c. 110. Lexant les coses de poch en poch per negligència, Villena Vita Chr., c. 221. ¿I a on treu cap posar es pensaments en tal al·lota?—¿Que tendràs raó tu, a poc a poc?, Alcover Cont. 9.—e) A poc a poc: en veu baixa, sense fer remor (Puigcerdà, Montblanc, Pradell d'Urgell, Villacarlos). A poch poch, no alseu tant la veu: Plaoide, deprime tantisper vocem, Lacavalleria Gazoph. Se retragueren moltes coses en veu alta, que fins allavors s'havian comentat sols poch a poch, Víctor Català (Ilustr. Cat. 1904, p. 366).—f) Poc més o menys, o poc més poc manco, o poc ça poc lla: més o menys, amb poca diferència; cast. poco más o menos. Ell està allunyat de una jornada, poch més o menos, Lacavalleria Gazoph. Hi pren En Badia..., poch més o menys, segons què blat val, CCLX, doc. a. 1315 (Col. Bof. xxxix, 70). Resten totes dins llur botja vint dies poch més o manco, Agustí Secr. 191. Molt dialectalment, a la comarca d'Alacant, es diu poc dalt o baix, amb el mateix significat de «poc més o menys». «El dilluns, poc dalt o baix, aniré a segar l'herba».—g) Poc o molt: es diu com a afirmació restringida, indicant una quantitat incerta. «¿Teniu blat?—Poc o molt, bé en tenim».—h) Ni poc ni molt, o Ni poc ni gaire, o Ni poc ni gens: no gens, absolutament gens. E no's mogué poch ni molt, Tirant, c. 395. L'ofici venturós d'imaginaire, | no el conec, trist de mi!, ni poc ni gaire, Verdaguer Idilis.—i) Així poc: (ant.) tampoc. Ne axí poch puguen inflar porchs ne algunes altres carns, Mostassaf 5. E no's recorda qui eren, ne axí poch quants n'hi havia, doc. a. 1485 (BSAL, x, 29).
Poc (escrit sovint Poch): llin. existent a Celrà, Palafrugell, Igualada, Puigdàlber, Vilan. i G., Barcelona, Agramunt, Arbeca, Balaguer, Torredembarra, Castelló de la Plana, etc.
Loc.—a) Poc hi ha, poc hi direm: es diu quan hi ha molt poca diferència entre dues coses de les qual es parla.—b) Pocs i mal avinguts: es refereix a les persones que són en poc nombre i estan desunides per divergència d'opinions.—c) A poc a poc i en bones: amb gran precaució (Men.).
Refr.—a) «Molts de pocs fan un molt»: significa que no cal menysprear les coses perquè siguin petites o escasses, perquè ajuntant-ne d'aquestes es pot obtenir una quantitat considerable.—b) «Val més poc, que no res» (o «que gens»): vol dir que cal aconhortar-se quan una cosa és escassa, pensant que encara ho podria esser més o no existir en absolut.—c) «Més valen molts pocs que pocs molts».—d) «Un poc té aire» (Men.); «Lo poc agrada, i lo molt enfada»: significa que en tot convé tenir moderació.—e) «Entre poc i massa, la mesura passa»: significa que cal defugir els extrems oposats.—f) «Un poc perhom, en Jordi va a plaça»: vol dir que és just i convenient repartir les feines de manera que no recaiguin sempre damunt una mateixa persona.—g) «No hi ha poc que no basti, ni molt que no gasti».—h) «Del poc faràs lo que voldràs»: significa que quan els infants són petits, se'ls pot educar i dirigir millor que quan són més grandets.—i) «Qui a poc està avesat, amb poc s'acontenta»; «Qui poc té, amb poc s'aconhorta»; «Qui té poc, de poc s'alegra»: significa que el costum de la sobrietat o de l'escassesa fa més agradables els casos d'abundància.—j) «Més val poc i bo que molt i dolent».—l) «Lo que poc costa, poc dol».—m) «Qui guanya poc, no perd res».—n) «A poc a poc, van lluny» (o «van enfora»); «A poc a poc, s'hi acosten»; «Poc a poc, va el coixo a missa» (val.); «A poc a poc, s'encén el foc»; «A poc a poc agafen sa mare» (Bal.): signifiquen que la lentitud i precaució sol esser útil per a moltes coses.
Fon.: pɔ́k (pir-or., or., occ.); pɔ̞́k (val., mall., men.); pɔ̞́с (Palma, Manacor, Pollença).
Intens.: poquet, poqueu, poquiu, poquico, poquingo, poquitiu, poquitingo, pocot, poquíssim.
Antòn.:— || 1, molt;— || 2, gran;— || 3, 5, molt.
Var. form. ant. (provençalisme): pauc.
Etim.: del llatí paucu, mat. sign. || 1.